Truca'ns +34 659 784 935

Ajuda

Roda de Berà

escudo roda.png

http://web.rodadebera.cat/

Ajuntament: C Joan Carles I, 15

43883 Roda de Berà

Tel: 977 65 70 09

Fax: 977 80 90 71

oac@rodadebera.cat

Roda de Berà (antigament també Roda de Barà)[1][2] és un municipi de la comarca del Tarragonès. El seu monument més conegut és l’arc de Berà.

Història

La presència de pobladors al terme des de temps molt antics està provada per la troballa de restes arqueològiques a l’Avenc del Merla. Es tracta de diverses peces datables a l’Edat del Bronze, consistents en fragments ceràmics, petxines, un penjoll d’os i diverses restes d’ossos. També consta la troballa l’any 1933 d’un taller de sílex de superfície a poca distància de la  esmentada cova.

Del temps del romans es conserva l’Arc de Berà, indubtablement el símbol de la localitat, el qual ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat juntament amb la resta del conjunt monumental de la Tàrraco romana. La primera referència documental dels termes de Roda i Berà data del 28 de novembre de 1010, quan apareixen com a afrontacions del castell d’Albinyana en un llegat de terres fet al monestir de Sant Cugat. Un dels primers senyors del terme hauria estat Geribert Miró, que l’any 1074 en féu donació a l’abadia de Cluny. Els monjos de Cluny no trigarien a posar aquelles terres sota l’administració directa del monestir de Sant Pere de Casserres. D’aquesta manera, l’any 1121 van ser enviats des del cenobi osonenc tres monjos a Berà per tal de reedificar la seva església i posar-la sota l’advocació de Sant Pere.

Degut a la llunyania i a l’escassetat de monjos, el senyoriu del prior de Sant Pere de Casserres sobre els llocs de Creixell, Roda i Berà va estar presidit per una certa deixadesa. Això va afavorir la constant usurpació de rendes corresponents per part de la noblesa de la rodalia. Durant l’Edat Mitjana, els llocs de Roda i Berà van ser petits nuclis habitats, una mica a l’ombra de Creixell, l’únic d’aquests indrets que va adquirir el rang de vila i va ser clos amb una muralla. Amb el temps, el nucli de Berà acabaria sent abandonat i el de Roda consolidant-se com a poble. El 1573 es va produir la unió del monestir de Sant Pere de Casserres al jesuïta col·legi de Betlem de Barcelona, que es converteix en el nou senyor territorial i aviat redacta unes ordenances de bon govern. Durant l’Època Moderna, l’augment demogràfic de Roda queda reflectit en l’ampliació de la seva església al llarg del segle XVII i en la partició administrativa amb Creixell el 1710. Amb l’expulsió dels jesuïtes de l’estat espanyol el 1767, tots els seus béns passen a la Corona. Una part important de les rendes i possessions del col·legi de Betlem de Barcelona, entre elles els senyorius de Creixell, Roda i Berà, són adquirits el 1773 pel ric comerciant Salvador de March i Bellver. Els March esdevindran senyors del terme fins a l’abolició definitiva dels senyorius ben entrat el segle XIX. A mitjans del segle xix Roda és un poble eminentment agrícola amb una població que ja passa dels 700 habitants. Els principals productes i conreus són el vi, el blat, l’oli, les garrofes i els llegums. A les darreres dècades d’aquesta centúria es produeix l’ampliació de l’església parroquial de Sant Bartomeu i la inauguració de l’estació ferroviària de Roda. Després de la Guerra Civil s’inicia una sensible davallada demogràfica que s’allarga fins a començaments de la dècada dels anys 60, quan el fenomen turístic afavoreix la urbanització de l’indret i l’arribada de nombrosa mà d’obra procedent d’altres parts de l’estat. Durant aquells anys s’aprova el Pla d’ordenació de la zona costanera del terme, que omple de segones residències el litoral rodenc. També es desenvolupen altres plans parcials a la zona interior del terme. Tot plegat, fa que el poble s’orienti cada cop més cap als serveis i la construcció.

Cultura

L’arc de Berà[1] (sovint escrit incorrectament arc de Barà) és un arc honorífic situat a Roda de Berà, a uns 20 km al nord de la ciutat de Tarragona. L’arc està situat sobre el traçat del que fou la via Augusta, actualment sobre la carretera N-340. Fou erigit per disposició testamentària de Luci Licini Sura entre el 15 i el 5 aC, i dedicat a l’emperador August. D’una sola obertura, està construït amb carreus de pedra local, amb vuit pilastres estriades, rematades per capitells corintis, que sostenen un entaulament amb una inscripció al·lusiva a la seva construcció. Se suposa que fou dedicat a August o al seu geni, i que serví per a marcar els límits territorials que depenien de Tàrraco.[2]

  El Roc de Sant Gaietà és un poble típic de pescadors d’estil mediterrani, situat a Roda de Berà, a sobre del mar, anomenat “Roc de Sant Gaietà”, conjunt arquitectònic atípic el qual es va començar a construir a l’any 1964 i es va finalitzar el 1972. La idea va ser un complement ideal entre el seu promotor, el Sr. Gaietà Bori Tallada, i el seu constructor, el Sr. Josep Mª Fortuny Rodriguez. Una societat hispanobelga, formada per Rene Vandemeuter i Pere Sureda, va comprar diverses finques per construir-hi la Urbanització Barà. D’aquestes finques el Sr. Bori va comprar una part de terreny sobre les roques de primera línia de mar amb la idea, en un principi, d’edificar-hi al damunt un poble típic de pescadors. Van fer cases d’apartaments a primera línia de mar que van ser dissenyades a l’estil dels pobles pescadors eivissencs i mediterranis, i al seu interior van fer patis —granadins, sevillans, o andalusos en general— que van anar complementant amb construccions i ornamentacions d’estil romànic, mudèjar, àrab i gòtic, renaixentista; així com de diferents zones de la geografia espanyola i fins i tot d’altres països (estil sard), que el van acabar de realçar com a “poble típic”, al qual popularment denominaven “poble típic de pescadors”. També hi ha un embarcador, que encara segueix funcionant, i la seu del “Club Marítim Roc de Sant Gaietà”, actualment “Centre Cívic la Roca Foradada”, avui propietat de l’Ajuntament de Roda de Barà. Del “Roc de Sant Gaietà” destaquen —a part de la seva curiosa i original barreja d’estils arquitectònics— les reixes i portes de ferro forjat, la pedra de la pedrera romana del “Mèdol de Tarragona” (utilitzada per a molts dels pilars i elements de les façanes), així com els marcs del voltant de les finestres que foren recuperats d’antigues masies catalanes de la zona.

Roda de Barà celebra la seva festa major en el mes d’agost, coincidint amb la festivitat de Sant Bartomeu.

Platges
https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/a/a0/Roda_Bara_Panorama.jpg/500px-Roda_Bara_Panorama.jpg

La costa de Roda de Berà, amb una extensió total de 3,5 km, és l’atractiu principal del municipi. Les seves platges, banyades pel mar Mediterrani, s’emmarquen dins de la denominació Costa Daurada i han estat mereixedores de diversos guardons de prestigi pel compliment de criteris ambientals i instal·lacions.

Playa Larga de Roda de Bará

Roda de Bará dispone de 4 zonas de playa bien diferenciadas. Tiene un total de 3 kilómetros de costa de los que 2 corresponden a amplias playas de fina arena. Estas playas disponen de un servicio diario de limpieza durante la temporada de verano. Destaca la conocida como Playa Larga, galardonada con la Bandera Azul. Tiene cerca de 1 kilómetro de longitud y está bordeada por un paseo marítimo.

Economia


Roda de Barà s’ha convertit en un important lloc d’estiueig i el turisme és la principal font d’ingressos del municipi. Disposa de nombroses urbanitzacions, entre les quals destaca la de l’Roc de Sant Gaietà, així com de tres càmpings, dos de primera i un de segona categoria.

L’agricultura ha perdut pes econòmic amb l’arribada de l’turisme. Entre els cultius que segueixen romanent en actiu destaquen els garrofers, avellaners i ametllers.
 
 

Dentro del término municipal se encuentran instaladas diversas industrias que dan empleo a parte de la población.

Llocs d'interès
  • L’Arc de Berà.
  • Les platges de Roda de Berà.
  • L’Església parroquial de Sant Bartomeu.
  • L’Església parroquial de Sant Bartomeu.
  • Ca l’Elies, Casal Municipal de Cultura “Les Monges”
  • El Roc de Sant Gaietà.
  • El Museu de la Ràdio “Protagonistas Luis del Olmo”, al Centre cívic de la Roca Foradada.
  • Torre del Cucurull.
  • La Sima del Merla, también conocida como la Cueva del Merla.
  • El mirador Pujol de la Morella.
  • La Pedrera de l’Elies.

Topònim

El topònim Roda de Berà es va formar a partir del també topònim Roda i de l’antropònim Berà, que identificaven dos dels nuclis d’un únic territori constituït per Roda, Berà, i també Creixell. La denominació actual, formada per Roda, la preposició i Berà, no va més enllà de la meitat del segle XIX, segons consta en les actes municipals, i designaria la preeminència històrica de Berà sobre Roda. Abans d’aquesta centúria, la documentació consignava sempre Roda i Berà per separat. L’un com a terme o lloc —Roda— i l’altre com a districte —Berà—. De fet, des del seu origen, és clar que són dos nuclis distints però vinculats territorial i històricament, que acabaran formant un únic municipi.

Pel que fa a Roda, sembla que hauria estat un homònim de Roda de Ter (Osona), localitat d’on és molt probable que els primers repobladors cristians en procedissin. Seria un cas de topònim traslladat. Pel que fa a la seva etimologia, mentre Joan Coromines hi addueix un origen llatí o romànic associat a “l’estructura dels llocs hi mostra una inequívoca forma rodona”,[3] Pere Balañà hi veu un origen àrab, de l’àrab clàssic [ar-]ràuda “el jardí, l’hort”,[4] origen que tampoc no descarta Enric Moreu-Rey,[5] però amb un altre significat, com a portatge o dret que hom pagava per passar per certs llocs, en tot cas un topònim referit a les comunicacions. Finalment, Anscari M. Mundó interpreta Roda com a fortificació i en consigna que podria haver estat “el conjunt principal de defenses fortificades del comte Berà”.[6]

Per la seva banda, Berà és un mot d’origen germànic, molt freqüent com a nom de persona —el mateix comte got Berà de Barcelona entre el 801 i 820, n’és un bon exemple—. De fet, sembla bastant probable que l’associació entre l’apel·latiu del comte Berà i el nom de lloc estiguin relacionats com bé indica Anscari Mundó. Com a topònim, el mot és àmpliament documentat en l’època medieval des de l’any 1010 —any de la primera notícia que se’n conserva—. El trobem també declinat (Berano, Beranii), posposat als conceptes castrum, terminum i ecclesiam, sobretot al Cartulari del Monestir de Sant Cugat (1013, 1037, 1040, 1041, 1049, 1069, 1097, 1143, 1152, 1154 o bé 1194).

Serà més endavant quan aquest topònim reflectiria la fluctuació entre la “a” i “e” àtones, pròpia del català oriental, de manera que ja des del segle XIV es grafia Barà de forma alterna amb Berà. Una mostra excepcional, la constitueix el document de març 1718 en què es descriu l’acte d’edificació de l’actual ermita de Berà i on s’escriu “Batlle de Roda y Bera” i “Capella de Bara”, dues línies després.[7] Tanmateix, l’any 1931 la Secció Filològica de l’IEC indica que el nom proposat com a oficial és l’originari i avalat pels filòlegs, Berà.

Amb tot, el període franquista desdibuixa aquest estudi de manera que fins al setembre del 2012 l’ajuntament no n’ha restablert oficialment la grafia correcta. Aquesta canvi de denominació ha estat publicat al DOGC el 7 de gener de 2013.[8]

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/f/f3/Roc_san_gaieta.jpg/500px-Roc_san_gaieta.jpg
Ermita Mare de Déu

El Roc de Sant Gaietà és un poble típic de pescadors d’estil mediterrani, situat a Roda de Berà, a sobre del mar, anomenat “Roc de Sant Gaietà”, conjunt arquitectònic atípic el qual es va començar a construir a l’any 1964 i es va finalitzar el 1972. La idea va ser un complement ideal entre el seu promotor, el Sr. Gaietà Bori Tallada, i el seu constructor, el Sr. Josep Mª Fortuny Rodriguez. Una societat hispanobelga, formada per Rene Vandemeuter i Pere Sureda, va comprar diverses finques per construir-hi la Urbanització Barà. D’aquestes finques el Sr. Bori va comprar una part de terreny sobre les roques de primera línia de mar amb la idea, en un principi, d’edificar-hi al damunt un poble típic de pescadors. Van fer cases d’apartaments a primera línia de mar que van ser dissenyades a l’estil dels pobles pescadors eivissencs i mediterranis, i al seu interior van fer patis —granadins, sevillans, o andalusos en general— que van anar complementant amb construccions i ornamentacions d’estil romànic, mudèjar, àrab i gòtic, renaixentista; així com de diferents zones de la geografia espanyola i fins i tot d’altres països (estil sard), que el van acabar de realçar com a “poble típic”, al qual popularment denominaven “poble típic de pescadors”. També hi ha un embarcador, que encara segueix funcionant, i la seu del “Club Marítim Roc de Sant Gaietà”, actualment “Centre Cívic la Roca Foradada”, avui propietat de l’Ajuntament de Roda de Barà. Del “Roc de Sant Gaietà” destaquen —a part de la seva curiosa i original barreja d’estils arquitectònics— les reixes i portes de ferro forjat, la pedra de la pedrera romana del “Mèdol de Tarragona” (utilitzada per a molts dels pilars i elements de les façanes), així com els marcs del voltant de les finestres que foren recuperats d’antigues masies catalanes de la zona.

El Roc de Sant Gaietà.

La dificultat d’establir una connexió clara del topònim amb el seu origen etimològic ha generat multitud d’explicacions populars, algunes de les quals han restat durant anys com a única explicació de l’origen de la població. Així, a tall d’exemple, alguns erudits locals, com Flocel Puig, indiquen que Roda prové de la forma circular de la seva platja o bé que Berà provindria del mot varar, referint-se a l’acció d’empènyer les barques, una idea força generalitzada, tanmateix, entre la població, com ho mostren alguns programes d’activitats —1a Muestra de la Canción Costa Dorada, de l’any 1972— en què es traça aquest perfil etimològic per explicar l’origen de la població. En altres casos s’indica la lectura errònia de Sura —de l’arc— per Bera. Finalment, altres teories, ja més especulatives, indicaven que el nom provenia del treball que realitzaven els equins en una sínia. D’aquesta manera, Roda provindria de la roda de la sínia i Berà, de la barra on se subjectava l’animal.

https://es.wikipedia.org/wiki/Roda_de_Bara